Bibo, ergo sum

Que beure, que alcoholitzar-se, és un dels descobriments més útils que ha fet l’ésser humà segurament hi estarem tots d’acord -tots els que som més o menys conscients del sofriment que comporta el sol fet d’existir i ens considerem amants de l’hedonisme, dic-. És per això que, sense preàmbuls i partint de la premissa que torrar-se mola per motius evidents, procediré a analitzar a grans trets els perfils més comuns de gent que s’emmetzina amb aquest líquid diví.

En primer lloc hi ha els beguders de cervesa, entre els quals es poden distingir quatre principals tipus: el fals expert, crític sever d’Estrella Damm, que, malgrat que se li arrugui la cara cada vegada que fa un glop, ha tastat totes les birres tant d’exportació com artesanes hagudes i per haver; l’obès lasciu amb el ventre a petar de Cruzcampo que roman a la barra dia i nit fins que se li acaba el sou i part de la paga extra; el xaiet que quan ha fet dos glops es transforma i muta la personalitat esdevenint un desgraciat de tal mena que li colpejaries el cap amb cada una de les ampolles de licors de la barra fins a esmicolar-li el crani i, finalment, l’adolescent rumbera amb rastes -sempre de família benestant- que detesta la cervesa però que, per ser acceptada per la tribu urbana a la qual s’inscriu temporalment, mou el cul amb una Xibeca calenta als concerts de Festa Major.

En segon lloc hi ha els bevedors dels, fins fa relativament poc, desconeguts gintònics: el pobre noi, apassionat de l’Aquarius de taronja, que davant dels seus amics postadolescents es demana “un gintònic” -sense especificar de què el vol- perquè sap que està de moda i erròniament pensa que fer girar el canell mentre sosté la copa balon el fa ser elegant, encisador i interessant; el clàssic vell verd ric amb tuf ofensiu de Cohiba, acompanyat cada dia d’una nova barjaula de metre vuitanta -a priori de sexe indeterminat-, que es beu els Gintònics Premium com si fossin aigua i, per últim, l’obrer veterà que, abans d’anar a dormir, en demana un de Larios al bar regentat per xinesos de sota casa seva a fi de tirar avall el solisombra de les 9h, el bric de sangria Don Simón de les 14h, el cafè amb rajolí i la copeta d’anís de les 15h, la sangria -ara en ampolla de plàstic- per fer baixar el sopar i el trifàsic i la copeta de Baileys de les 22h.

En tercer, els indispensables apassionats -o no- del vi. D’aquests només n’hi ha de dos tipus: els que són conscients que no en tenen ni la més remota idea, que acostumen a demanar el de la casa, el segon o el tercer més barat -en el cas que es vulguin fer una mica els entesos- o “el que combini bé amb el que hem demanat i no es dispari de preu”, i els fantasmes. Aquests darrers són els mateixos que després d’avaluar la nitidesa, la intensitat, el color, les llàgrimes, l’efervescència, les aromes secundàries, el bouquet, d’haver fet unes quantes gàrgares i d’haver dit “rodó”, s’han d’aixecar de taula perquè el restaurant ja ha tancat la cuina.

Arribats fins aquí, és imprescindible reflexionar sobre aquells éssers amants del Whisky. Sí, el Whisky: la beguda amb l’aroma i el regust més fastigosament horripilant que hom pot trobar sota la capa d’Ozó. El Whisky: la beguda dels Valents, dels Herois, dels incomprensibles. El Per què, Cel?: la beguda del bohemi que viu del lloguer dels pisos que ha heretat dels seus difunts progenitors -altrament dit que viu del cu[ɛ]ntu- i l’única preocupació que té a la Vida és la d’advertir al cambrer que no posi glaçons al vas “perquè s’aigualeix i perd l’essència” que el fa sentir viu; la d’aquell barbut cridaner que no en té prou semblant un benaventurat que també ha de marcar la diferència evidenciant la fortalesa de les seves papil·les gustatives i, ja per acabar, la del cabdill dels botellons que només beu això barrejat amb Coca-Cola perquè sap que d’aquesta manera ningú se li acostarà a mendicar glops.

I per últim hi ets tu, que també beus no saps ben bé per què ni a vegades tampoc què. I hi sóc jo i hi és l’altre, que et contemplem mentre sabem que aquells que estan allà bevent saben que tots bevem per veure com es veu tot després de beure tot veient com beu el que veu que et veiem. Perquè som el que bevem i quan bevem som el que som, i si no fóssim, no beuríem perquè no hauríem d’amagar allò que veiem sense beure. Bibo, ergo sum.