La Solitud

Res supera la Solitud. Ni la ratlla de pam i mig de farlopa que et recorre la fossa nasal a les tres de la matinada, ni la primera morrejada passional de l’ésser de qui fa anys que estàs enamorat, ni el somriure sincer de l’ancià que acaba de sospirar per darrera vegada al costat dels seus néts, ni el moviment circular de la cua del teu gos quan et veu entrar per la porta, encara que faci cinc minuts que has sortit de casa; ni el xiclet de menta que et donen després d’endrapar amanida de ceba i fideuà amb allioli. Res, absolutament res, supera la Solitud.

Pst, pst! Primitiu! Sí, tu! No marxis encara, torna cap aquí i fes el maleït favor –de fet te’l faig jo a tu- de llegir-me. No cal que t’esforcis fent veure que tens molts amics i que desconeixes el fantàstic estat d’estar sol: quedaràs retratat davant la massa intel·ligent. Creu-me si et dic que no hi ha cosa més increïble i compassiva que una persona feliç envoltada de gent que suposadament aprecia. Simplement no és factible, no té més secret que aquest; [‘ʒen] i [fəlisi’tat] són mots contraris, pols oposats, antònims. Tenir humans al voltant és lamentable i ridícul; i dir que, a sobre, és un fet que t’agrada i et reconforta, ja és del nivell del qui diu que La Veneno no es va fer mai cap cirurgia. Et poso un problema simple, d’aquests de quart de primària que no s’ha ni d’escriure, perquè ho comprenguis abans no t’acabi faltant el respecte. I te’l poso en un paràgraf a part perquè no t’emboliquis amb tanta lletra:

Ets una persona sana -no estàs infectat per cap virus ni tens cap malaltia crònica- i els teus budells estan al límit. Pots aguantar, no és una qüestió de vida o mort, però això et provoca un malestar que només pots solucionar d’una manera: expulsant els excrements que oprimeixen els teus intestins. Davant d’això, tens tres opcions:

1. Anar a un lavabo net i ambientat, on saps segur que ningú et molestarà, a fi d’experimentar la felicitat que comporta el fet de passar d’un estat de desassossec a un de benestar abdominal.
2. Aguantar-te perquè en aquests moments no disposes d’un indret prou idoni per fer les teves necessitats, ja sigui perquè les condicions higièniques -causades per la gent– no són les adequades, ja sigui perquè et sents intimidat per gent que pul·lula pels encontorns.
3. Com que ets un fastigós, mal educat, sense classe i més primitiu del que ja semblaves, decideixes defecar davant de tothom -a dintre o a fora del vàter, és indiferent-. Fet que comporta que et convidi a prémer la creueta que tens a l’escaire dret de la pantalla -a l’esquerre, si tens un Mac-.

La resposta és evident, així doncs, no donaré més voltes a l’explicació del segon paràgraf i procediré a narrar els beneficis que té la (menys)preuada Solitud. I hipòcrita qui s’atreveixi a rebatre’m.

Res supera la Solitud, deia, perquè és només amb ella pots no fer res i pots fer-ho tot de Veritat, tal com ho sents, sense que passi per cap sedàs. Tenir algú al costat pot arribar a ser magnífic durant uns minuts, però digues-me, què fas quan vols dormir plàcidament durant quatre dies seguits? O quan vols experimentar el silenci absolut? Imagina’t que vas al lloc més remot del planeta per estar en silenci i tens algú al costat respirant; jo, em sap greu, però hauria d’assassinar aquesta persona. O una cosa tan simple com arribar a casa enfredorat i cansat, ficar-te dins la banyera amb aigua a cinquanta-dos graus Celsius i embadalir-te fins que te’n cansis. O plorar com una magdalena, això només satisfà si estàs sol i ningú veu com els mocs aigualits et regalimen fins a la boca; o menjar amb golafreria, o reflexionar sobre temes intranscendents i/o idíl·lics. O mil coses més, què coi.

Que la gent és un incordi i punt.