L’Art ocult de Twitter

Avui en dia ens podem permetre el luxe de considerar Art una guixada a la porta d’un garatge feta amb un Edding 850, femta de gos solidificada al bell mig de la vorera o una prestatgeria d’Ikea mal muntada. Amb això de la contemporaneïtat, a la gent d’ara se li permet, sense ni un sol rebatiment, treure’s de la màniga què és Art i què no. Si vols, tu mateix pots vomitar sobre uns quants llenços i fer creure a la societat que està davant d’una obra mestra. I el que és pitjor: probablement t’aplaudiran. Jo no estic capacitada per executar aquesta pràctica perquè vomitar m’angunieja, però tu prova-ho, de veritat. Tothom té la ment molt oberta i és molt modern, però ningú valora els vertaders artistes, aquells individus que no només mai seran reconeguts pel que fan sinó que estan destinats a ser rebutjats i marginats. Parlo d’humans extraordinaris deixats de la mà de Déu, de Van Goghs del segle XXI. Parlo ni més ni menys que dels Artistes de Twitter. Sí, sí, a mi també em va semblar increïble quan ho vaig descobrir, però hi són, i de diverses disciplines.

En primer lloc, hi ha els amants de les Arts visuals ‒empraré denominacions genèriques per referir-me als mestres perquè no n’heu de fer res, dels meus gustos artístics‒. Per una banda, trobem la femella d’edat ambigua, amb clares inclinacions dalinianes, que amb els cinquanta-vuit filtres que sobreposa a les fotos és capaç d’aconseguir que el seu rostre quedi d’una suavitat calcada a la de la pell de Les tres gràcies. Una veritable virtuosa que els insensibles titllen de dona amb baixa autoestima, i encara s’atreveixen a dir que el seu Art és un refugi per no acceptar la seva decadència física. I, per altra, el mascle entusiasta dels primers plans, amb una experiència inacabable en arts manuals, que sap capturar la més preuada part del seu cos amb un angle, una calidesa, una espontaneïtat, uns jocs d’ombres i uns contrastos que ni el gran Richard Avedon va ser prou competent per assolir tal perfecció fotogràfica. Diferents perspectives d’un sol membre carni capaces de provocar el principi de l’Art: el més potent rebuig per uns i l’adoració més excelsa per altres.

En segon lloc, no poden faltar els enamorats de les Arts literàries ‒els meus prefes‒. Fins i tot jo m’indigno quan veig que l’únic que reben són una infinitat de comentaris insensats: de “pagafantes” fins a “assetjadors”. Exacte, parlo dels trobadors contemporanis, d’aquells individus que segueixen fil per randa les regles d’Andreas Capellanus i aprofiten la més mínima oportunitat per expressar públicament joi, mesura i fin’amor a la persona estimada. Vegem-ne un exemple: “dóna’m algun tipus de garantia i em tens entre les cames en una hora i mitja”; equilibri inqüestionable entre fermesa i desig, subtilesa eròtica, concreció i lleialtat. Retòrica d’alt nivell a l’abast del món perquè qualsevol ambiciós pugui crear l’Ars Poetica de la nostra època. Uns, els trobadors, els altres, els novel·listes autobiogràfics: autèntics herois de la perseverança, 26 seguidors i 396K tuits; caracteritzats per ser tímids i arrogants davant la massa però amb un immens món interior que només expressen en privat ‒un context vulgarment conegut amb el nom de “DM”‒. Cada dia, incansablement, encara que no obtinguin cap mena de resposta per part del lector, exposen el seu potencial informant a l’elegit de cada un dels passos que fan, d’anècdotes personals, de tot allò que senten dins seu, fins i tot exhibeixen amb elegància la seva dieta diària.

Per últim, els entusiastes de l’Art teatral. Subjectes fantasmagòrics fans del teatre isabelí que prefereixen no desemmascarar la seva identitat amagant-se rere un pseudònim i una imatge del sexe contrari. Generalment homes que, amb Shakespeare com a referent o posant-se a la pell d’Agatha Trunchbull, es fan passar per dones per pur gaudi i satisfacció fins al punt que aconsegueixen que l’espectador entri dins l’obra, que es cregui aquest personatge fictici. Actors de categoria, eminències de l’escena, catedràtics de la bambolina. N’hi ha que no són tan atrevits però, farts de la seva realitat, també viuen un món paral·lel en aquesta magnífica plataforma. Capaços d’oblidar-se de les seves responsabilitats i prenent com a ideals Ulisses, Sherlock Holmes i Christian Grey, ells mateixos es creen un personatge imaginari que representen esporàdicament quan es volen sentir poderosos en una vida que no han sabut controlar. Un personatge fantasiós que els permet viure una existència plena d’amants virtuals i d’emocions fortes. Adrenalina en estat pur.

Tots i cada un d’ells, amb estils diferents però amb un objectiu comú, lluiten incansablement per expressar les seves inquietuds i pors a través de la disciplina artística amb la qual se senten més còmodes. Perquè oh, i tant, l’Art ens pot acompanyar tothora, a qualsevol lloc i situació, si així ho volem; i és fàcil de percebre si tenim la ment oberta i som moderns de veritat. Perquè l’Art, al cap i a la fi, només és una excusa per intentar entendre aquest món inundat de falses aparences i perdurables enganys; una excusa que, encara que sigui per un instant, ens pot ajudar a maquillar la nostra trista realitat, o la d’altres, i així no perdre mai l’esperança universal d’apropar-nos a la inassolible Felicitat.

Llarga vida als Artistes de Twitter.