Davant d’un Repetidor, actua

Que la gent que reitera innumerables vegades una informació concreta que ja ha exposat en un passat és motiu d’odi i mereix ser torturat, és una realitat que probablement tothom comparteix. I com que en aquesta societat carregada de romanços sembla que s’ha d’argumentar tot per tal que ningú s’ofengui, em disposo a fer –com sempre des de la màxima objectivitat possible– una anàlisi exhaustiva de l’actitud dels Repetidors: “nom propi d’aquell qui repeteix una informació formulada per ell mateix” –un exemple clarivident de Repetidor seria el molt estimat i cosí de sang Xavi Noriguis–, a fi d’incitar el meu fidel lector a reflexionar sobre com s’ha d’actuar si es troba atacat per aquests individus. En tot moment, evidentment, amb cap altra voluntat que la de fer un món millor, que la de buscar l’harmonia entre nosaltres, que la de fer créixer moralment tot aquell qui es topa amb mi, que la de castigar el Mal i vetllar pel Bé.

Repetir una cosa que ja s’ha dit és faltar el respecte, és tractar d’imbècil l’oient, és menystenir les capacitats intel·lectuals d’aquell qui fa l’esforç d’escoltar una informació que probablement ni l’incumbeix ni li interessa. I encara que sigui una revelació essencial per l’oïdor: amb un cop n’hi ha prou. I no parlo de repetir l’a dinar! de la mama que ens feia de serventa mentre jugàvem a Lego, ni del calleu! de la professora de Plàstica, ni del constant i per què? inaguantable dels infants encuriosits, ni molt menys dels incomptables no que hem hagut de menjar-nos fins a l’adolescència. Els nens, el tractament de la infància en general, és un altre tema, i no opinaré en aquest territori perquè per fortuna encara no m’han fecundat i, per tant, no he tingut l’oportunitat de mal educar cap criatura. Parlo de repetir en l’edat adulta, de tu, de mi, de persones que ja som prou grandetes per valdre’ns per nosaltres mateixes. D’individus que no tenen cap problema de comprensió ni cap discapacitat auditiva que provoqui que amb un sol cop no pugui captar allò que li diuen i que, malgrat això, són víctimes dels Repetidors.

Un Repetidor sap que si demana una cosa sense que hi hagi cap interferència en l’acte de parla –a prou distància per ser sentit, amb l’expressió oral correcta per ser entès i sense cap interferència que pugui afectar el missatge– i no li fan cas, l’ignoren, passen d’ell, no reaccionen complint amb les seves expectatives, és perquè no ho volen fer. Sap que no hi ha més secret que aquest. Sap que li estan dient subtilment que no, que li estan donant a entendre que és millor que s’oblidi d’aquesta petició perquè no tenen intenció de complaure’l. I això li molesta molt. De la mateixa manera que també l’irrita el fet que no li facin cas quan dóna un consell, quan vol ser el protagonista d’una conversa en la qual la seva aportació és irrellevant; quan pretén provocar el riure aliè i no ho aconsegueix pel simple fet que no fa gràcia, no perquè la broma patètica que ha formulat no sigui entenedora, o fins i tot, per contra, quan desitja crear conflicte entre persones que no tenen ni la més mínima voluntat de polemitzar. Així doncs, el perfil de Repetidor no té altra determinació que la de fer-se carregós, que la de molestar. Un Repetidor és egoista perquè vol que la gent el complagui; un Repetidor té excés d’orgull perquè es pensa que els seus suggeriments han d’anar a missa; un Repetidor se sent únic, superior, incomprès, quan el context en el qual es troba no s’adequa a les seves necessitats. Un Repetidor és una persona que no té cap mena de respecte per la societat, és un maltractador auditiu, en altres paraules és un pesat, un inútil, un desgraciat. Per tant, no mereix cap mirament per part de ningú.

Ara bé, com s’ha d’actuar davant d’aquests subjectes tenint en compte que no ens podem permetre matar-los o torturar-los? Ignorar-los? Plànyer-los? Comentar-los-hi? No, són incapaços d’acceptar una crítica. Com tot en aquesta dolorosa vida, la solució només està a les vostres mans. Només cal ser intel·ligent i, en aquest cas, l’acte més perspicaç és fer-lo pagar amb la mateixa moneda. Davant de la més mínima insinuació, cal adoptar el modus operandi del Repetidor, ja sabeu: pura catarsi. L’objectiu final, al cap i a la fi, és que experimenti la sensació que ell provoca constantment per tal de fer-li creure que ell i només ell, sense l’ajuda de ningú, ha descobert que el seu comportament pot ser molest per aquells qui estan al seu costat. Cal fer-li obrir els ulls d’una forma subtil, indirectament, sense que se n’adoni. Un exercici lent i complicat, en efecte, però, us ho puc assegurar, funcional.

Ànims.