L’Amor són quatre lletres en perfecta sintonia: una part punxeguda, una altra rectilínia, una ovalada i una darrera una mica indescriptible. Quatre parts. Quatre lletres en conjunció que signifiquen el mateix que la seva forma. Quatre fases subordinades, com en podrien ser vuit, vint o seixanta. Quatre camins, quatre. Els quatre elements i totes les coses que podríem inventar-nos sobre la seva aparença tot partint del número que ja he dit dues vegades quatre -comptant aquesta-.
L’Amor és carrincló i d’una dolçor que enfarfega més que la salsa de caramel. És fer el ridícul cada cop que obres la boca, és quedar retratat davant de tothom quan no pots dissimular que t’ha posseït, és ficar la pota segon sí, segon també; és no saber on mirar quan t’observa, és moure cel i terra en va, és abandonar el sentit comú, és somicar d’amagat quan la situació idíl·lica que et rondava per la ment no es compleix. En definitiva, és fer el pena reiteradament fins que te n’alliberes o aprens a dominar-lo. És dolor, sofriment, depressió, sadomasoquisme, insomni, esgotament, nerviosisme, desavinença, punició, sorramoll i caràcters aleatoris com els que estic a punt de teclejar ara mateix: dsaiojdfskfhg. Tot això i més fins que et diu que t’Estima, t’enlaires cel amunt, contemples la Felicitat i poc temps després tornes a caure al pou més podrit del subsòl. Maleïda sinusoide.
L’Amor no és res i ho és Tot, és diarrea putrefacta i és foie amb polsim de trufa; és Parkinson i és parada cardíaca, heroïna i cocaïna, fractura i orgasme, tentacle i biga, sí i no, espina i cotó fluix, electró i protó, balena i crustaci. És 0=0 i és E=mc^2. És un petó, dos parèntesis, una cançó, tres llàgrimes i un adéu. Ningú sap ben bé com definir-lo però tothom el desitja, perquè realment és encantador quan un s’oblida que tard o d’hora l’acabarà odiant amb totes les seves forces. I sí, i tant, és clar que té les seves coses bones, el meu període preferit és quan estàs tan encegat que fins i tot perds la gana. A la merda les dietes i la gimnàstica, vols aprimar-te? Enamora’t, reina, i recorda: com menys correspost, menys quilos.
A l’Amor li és indiferent en qui encarnar-se, només vol que el tinguis present tothora, a tot arreu, cada instant. Ara un, ara una, ara un uacari, ara una cançó de Bon Iver. I és fantàstic. Perquè digueu-me, què hi ha més bonic que fer el ridícul per Amor, que quedar retratat per Amor, que ficar la pota per Amor, que plorar per Amor, si això comporta besar per Amor, abraçar per Amor, acariciar per Amor i somriure per Amor? I què, si morim d’Amor, si en definitiva és Ell qui ens dóna vida. Quatre paràgrafs incomprensibles per quatre lletres en perfecta sintonia que ningú és capaç de definir. Quatre camins, quatre, dos parèntesis i un sol cor. Potser sí, que és Amor.
O potser no.
Introducció al Rastapalisme 