Ser una dona és esgotador

Ser una dona, ser un ésser dotat de les qualitats que s’atribueixen tradicionalment al sexe femení, és esgotador. Cansa, cansa molt. I no m’estic referint a cap aspecte sociocultural, ni tampoc tinc intenció de crear cap debat sobre com se sent cadascú. Parlo, simplement, del fet de néixer amb vulva en comptes de tita, de les conseqüències que comporta néixer amb unes determinades peculiaritats biològiques, fisiològiques i orgàniques. D’una cosa purament corporal. Del sexe, no del gènere. D’hormones.

Fins a la preadolescència no hi ha cap problema, el cos d’ambdós sexes, més o menys, evoluciona de la mateixa manera. Les parts del cos van creixent al seu ritme i avall. La tragèdia comença en el moment en què es deixa de ser un infant, en el moment en què surt el primer pèl púbic –que, per cert, encara no entenc com el cos humà és capaç d’originar uns filaments de matèria còrnia de tal fortalesa–. Però, al cap i a la fi, el pèl, rai. La veritable tortura és el creixement de les sines. I ja no només pel dolor inaguantable que causen quan la pell es va donant, sinó per la situació traumàtica de mirar-te al mirall i veure que fas una copa C d’una mamella i una A de l’altra; que ets el puto Joseph Merrick de les tetes. Aquí, just en aquest precís moment, companys, s’inicia l’etern sofriment.

Un temps després d’aquest canvi físic, aquella època en què ara ens comparem per sentir-nos atractius, el dia menys esperat, raca!, calcetes ensagnades. Malvinguda menarquia. Una gran sort si et passa a casa, si no, un altre trauma de per vida i l’autoestima pels terres. Digueu-me, dones, qui no ha anat mai amb el jersei lligat a la cintura a cinc sota zero perquè “ai, és que fa calor i aquí no em molesta”? I sí, homes ignorants, era perquè, en efecte, teníem els pantalons tacats de la sang que ens sortia a raig del cony. Una cosa natural, i tant, absolutament natural. Igual de natural que el malestar intern que això suposava fins que no arribaves a casa, igual de natural que la suor freda que notaves quan anaves a orinar i et trobaves amb la sorpreseta, igual de natural que l’acne que t’inundava el rostre. Igual de natural que la ferum que desprenen el plasma, els eritròcits, els leucòcits i les plaquetes a ple estiu. Tot natural, aquí!

Però aquesta setmana d’expulsió sanguinària no és el pitjor. El pitjor de tot és el dia a dia, les setmanes prèvies a l’inici del nou període menstrual. Una agonia. Després de l’última gota de sang, quan sembla que per fi tot s’ha acabat, comença la preovulació: estrògens a punta pala. Durant aquesta fase ens ve la baterola de fer exercici i dieta per dissimular l’estrès emocional que tenim, però res, amb una setmana ens passa. Després, l’ovulació. Aquí tenim els nivells hormonals pels núvols, altrament dit necessitem ser fecundades cada segon. Anem calentes –literalment: la nostra temperatura corporal pot augmentar fins a 1°C–. Tanmateix, també experimentem cert dolor abdominal i pectoral, fet que suposa un contratemps a l’hora de magrejar-nos els pits. És una mica com si estiguéssim menstruant però sense sang.

Després d’aquestes dues etapes, que són totalment suportables, arriben els pitjors vuit –o deu, o vint– dies abans del proper sagnat. Així una mica alt per alt, perquè us en feu una idea: panxa inflada com si tinguéssim un setmesó a dins, ganes de menjar-nos tot l’oli de palma del mercat, mal d’esquena, migranyes, fatiga, insomni, ganes de matar –personalment, jo aquest desig el tinc sempre–; odi, alegria, calma, energia, irritació, tristesa, ansietat, depressió, sentiment de culpa, pensaments obsessius, apatia, confusió i autocrítica. Tots aquests estats, en mitja hora. I no! No som unes histèriques! Simplement falten tres dies, setze hores, vint-i-un minuts i quaranta-set segons perquè el nostre cos torni a expulsar sang per la vagina, estúpids!, incultes!, que no en sabeu res, de la vida! Us estimo. A veure, quants segons més penseu estar amb la màniga dreta del jersei dos mil·límetres més  avall que l’esquerra?, carpe diem! Jajjaj! Em vull morir. Merda, sang.

Ser una dona és esgotador.

2 thoughts on “Ser una dona és esgotador

  1. Ho he llegit. No se per què, però m’agrada llegir el que escrius i el com ho fas. No se el que hi ha realment darrere dels teus escrits, que hi ha de creació, que hi ha de vivença. Com ho permets, continuaré fent el tafaner per aquí.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s